L'home que tocava el clàxon quan estava trist

En quant s'alçava un poc d'aire i li entrava terra en els ulls. Al final, després d'anys, es va comprar unes ulleres estil aviador de la Gran Guerra, tancades. El seu problema era que mai aconseguia traure's li la terra, a pesar de llavar-se amb abundant aigua o portar sempre una ploma per a intentar-ho no ho aconseguia. Així que s'anava acumulant la terra en alguna part del seu cos. Ell ho sabia. Li agradava pensar que quan el soterraren, una xicoteta porció de terra aniria ja amb ell incorporada. Terra de la seua bona terra i, també, dels seus escassos viatges. És que en els seus viatges es llevava les ulleres quan bufava l'aire, era una cosa molest però valia la pena. Quan passava al costat de les velles pedres de la seua ciutat pensava que estaven allí des de feia segles i seguirien estant quan ell se n'anara. Llavors, la tristesa, com la terra, li entrava pels ulls i ja no s'anava mai i Vicent tocava el clàxon. Ell mai no el va saber però va ser just el dia que feia 30 anys, 30 mesos i 30 dies del seu naixement. La nit d'eixe dia es va produir la ruptura final amb la seua xica i Vicent es va pujar al seu cotxe. Abans d'arrancar-ho va connectar el reproductor de CD. La primera cançó va esclatar dins del vehicle. El bateria donava un colp en el plat, xafava el bombo, el baixista polsava la tònica, els guitarristes feien sonar el mateix acord però en inversions distintes i també s'escoltaba un piano, tot al mateix temps, clar, i llavors, quan perdia un poc d'intensitat, just un compàs, la veu del cantant entrava, doblada en estudi i amb accent de Liverpool. Quan va girar la clau l'aparell es va desconnectar per a tornar a connectar-se una vegada arrancat el motor però Vicent no el va deixar seguir. Després d'uns girs que va enfilar el túnel, el més llarg de la ciutat, i potser a causa de l'hora però segurament per simple casualitat, ningú passava per ell en aquell moment i va estrényer el centre del volant. Va seguir estrenyent el clàxon fins quasi el final i les llàgrimes van fluir dels seus ulls. Sense xanglots, sense mala cara, eixes llàgrimes es van emportar les xicotetes partícules de terra que tants anys havia acumulat i van