9 de setembre de 1987

Va ser el 9 de setembre de 1987, eixe estiu LOS CUERVOS vam tocar prou, al nostre nivell almenys, i acompanyats per Tony Vidal àlies “el gitano” ens vam deixar caure per Burriana. Havíem d'actuar de teloners d'un grup de Madrid i pensàvem que anàvem a tocar amb un bon equip però, qui siga, va tindre una brillant idea: muntar dos escenaris. Açò no seria del tot roín si el tècnic que ens van endossar no haguera sigut precisament aquell. A l'estona d'estar provant alguna cosa, o potser tot, sonava terriblement malament i el nostre road mànager es va acostar a la taula de mescles per a comprovar coses com que per la pista del bombo eixia la guitarra i altres per l'estil. Al final ens va mesclar ell, el gitano, que tenia prou més idea que el tio eixe, ens moríem de rialla veient-lo amb un cinturó on portava alicates, tornavisos i un martell,. On has vist un tècnic de so així?, Després ens vam assabentar que es dedicava més a activitats com vendre equips robats que al que pretenia fer eixe dia. Durant l'actuació inclús ens van tirar un parell d'ous, n'hi ha gent molt bèstia, però no tot va ser roín, inclús vam tocar prou bé, ja siga per ràbia o per casualitat i, a més, ens vam divertir molt amb Tony. Va entrar (avans de tocar) en una drogueria del poble a comprar-se un desodorant i nosatres ens rebolcàvem; estava ple de senyores majors que no podien creure el que veien, l'aspecte nostre cridava molt l'atenció per en aquell llavors i molt més en un poble. El gitano es tintava les celles de ros però només cada mig centímetre, semblaven celles de zebra, portava cua molt llarga i els costats del cap afaitats al zero, la roba anava d'acord amb açò i era un espectacle. Nosaltres érem quatre tios d'un poc més de vint anys amb bótes mexicanes i caçadores de cuiro negre, patilles i ulleres fosques. Miguel Ángel Villanueva va vindre a vore'ns i record que li vaig ensenyar l'última guitarra que m'havia comprat. Era una Ibanez LR-10 que, uns anys després, li vaig vendre a Morcillo per a comprar-me la Grestch White Falcon, va ser una llàstima perquè m'agradava molt.

El cas és que, quan va acabar el directe, estàvem fent temps i vaig vore un grup de xiques, a uns quinze metres, i em vaig fixar en una que em va agradar. Eren quasi el dos del matí i amb les meues ulleres fosques i un cigarret en la boca m'acoste lentament i li vaig demanar foc. “No porte” va contestar ella, visiblement incòmoda, però la seua amiga em va oferir un encenedor, jo no el vaig agarrar i vaig respondre que el que volia era que me'l donara ella, cosa que va fer. Llavors uns segons en silenci i li dic, “no em dius res”, a la qual cosa bota amb “sí, que m'estic pixant”, i me les porte als camerinos, eren unes cinc. L'actuació havia acabat i no havia de conduir, així que em vaig prendre algun cubalibre i portava un puntet. Vam acabar en un cantó xarrant, les amigues de Xaro amb més por que una altra cosa, i li vaig donar una polsera que portava, inclús encara la tinc, li vaig dir: "crida'm i vindré a arreplegar-la" No recorde molt bé del que vam parlar, coneixent-me em dóna por recordar-lo, però supose que la vaig avorrir parlant de guitarres o potser citant a Poe o Homer, qui sap¡. El cas és que em va telefonar i ara tenim la polsera mexicana de record, però eixa nit els meus amics em deien: "no et va a cridar, semblaba acollonada".